És a partir d’aquets primers èxits que Rusiñol dedica la seva pintura gairebé en exclusiva al gènere del jardí, amb una visió extremament personal tant en la forma com en el contingut. No l’importa tant la representació fidedigna del jardí, sinó la representació de l’empremta que hi deixen l’home i el pas del temps. Continuarà al llarg de la seva vida utilitzant una pintura de formes clàssiques sense canvis en quant a la seva tècnica, però sempre mantenint l’esperit poètic i romàntic.
Un dels reptes més difícils de superar als qui s’inicien en la pintura de paisatge és la dificultat en poder representar sobre la tela els reflexes de la llum, les transparències o el moviment de l’aigua en tots els seus estats. Rusiñol, a força d’estudi i pràctica, va aprendre les tècniques que l’ajudarien a superar aquestes dificultats que li van servir per fer de l’aigua un dels elements més característics de la seva pintura de jardins.
A les primeres pintures que fa dels rierols o les fonts, hi veiem els primers esforços per intentar superar les dificultats tècniques que suposa representar l’aigua de la manera més real possible. Tomàs Moragas, l’únic mestre que va tenir Rusiñol, li havia ensenyat només a prendre apunts i a dibuixar acadèmies però no li havia ensenyat a utilitzar els pinzells i Rusiñol va haver d’aprendre a pintar sol, pel seu compte, posant-hi un gran esforç i dedicació, sense mestres ni Acadèmies, buscant el camí que l’havia de portar a trobar un llenguatge propi per poder-se expressar lliurement.
L’aigua que brolla i l’aigua quieta
Els diferents estats de l’aigua han estat motiu de nombroses teles de Rusiñol, a fonts, estanys o canals. El moviment de l’aigua s’utilitza com un llenguatge més per expressar-se subjectivament. Allà on hi ha vida i acció l’aigua es mou contínuament. L’aigua que llisca representa el pas del temps i l’aigua en repòs representa la tranquil·litat, la calma i fins i tot la mort. Un altra forma d’expressió es troba a allò que es veu reflectit sobre la superfície de l’aigua, que no és real, sinó recreat.
L’aigua que brolla dona a les composicions de l’artista la personalitat del jardí en el que l’element aquàtic apareix com a motiu de dinamisme. Indubtablement, l’aigua provoca uns efectes visuals molt específics; no és el mateix si es tracta de fonts o de sèquies, que si es tracta de brolladors que pertanyen a un estil arquitectònic d’origen islàmic, renaixentista o romàntic. La ubicació dins la composició determina igualment el protagonisme que el pintor ha volgut donar a un element que nombrosos artistes han representat obsessivament al llarg de la Història.
En canvi, l’aigua que no brota, que es queda estanca, que es queda quieta i que, en algunes ocasions, es queda marcada pel llit de flors i de vegetació, provoca uns efectes molt especials a les composicions. Parlem de veritables miralls, espais d’evocació, reflexos d’intimitats que surten a batzegades d’un món interior, d’introspecció i de sensacions més personals que universals.
El caràcter simbolista dels elements naturals de Rusiñol es tradueix en aquesta vessant intimista de la seva pintura. El silenci que emana dels llacs ombrívols, dels estanys amagats o dels embarcadors melancòlics, representa el silenci i la quietud d’aquell moment de connexió amb la natura, però també ens dona la clau més purament modernista i decadent del jardí abandonat. A les aigües somortes dels llacs i els estanys són aigües que ens transmeten el missatge melancòlic d’allò que s’acaba. Són aigües fosques que ens parlen de la mort.
Bibliografia: Palau-Ribes O’Callaghan, Mercedes (2017). Santiago Rusiñol. Jardins d’Espanya. Museu del Modernisme de Barcelona: Barcelona, pàg.100-101.
