Rusiñol, com molts artistes figuratius que posen a prova les seves habilitats com a retratistes, es va autoretratar, però només ho va fer en comptadíssimes ocasions, a diferència d’altres artistes, que com Picasso, tenen un repertori d’autoretrats més que considerable.
L’autoretrat de Rusiñol més antic que coneixem l’hem reproduït a la pàgina 170 del catàleg de l’exposició Santiago Rusiñol. Jardins d’Espanya. Es tracta d’un petit dibuix a la tinta que figura a una carta dirigida al seu germà Albert. La carta no està datada, però podem deduir que va ser escrita cap als primers anys de 1880. El text de la carta està profusament il·lustrat amb caricatures de tota mena: dels encarregats de la fàbrica tèxtil de l’avi, de les amiguetes que freqüentaven els joves germans Rusiñol, de cantants de flamenc, o fins i tot de mascotes. Entre aquests dibuixos hi trobem l’autoretrat d’un Rusiñol molt jove, de bon aspecte i un xic presumit. Porta un pentinat modern de l’època, els cabells molt curts i un important serrell que cobreix tot el front, un bigoti d’estil francès, amb els extrems corbats en forma d’espiral cap a les galtes, la barbeta ben rasurada. No hi veiem encara la barba que va portar tota la vida. Va vestit amb una americana que amaga una camisa de coll dur, amb una elegant corbata clapejada cordada amb un vistós llaç, i no mira de front sinó cap a un costat, els seus ulls mig tancats fent una mirada una mica múrria. És un retrat de jove amb un aspecte més d’artista que no pas d’home d’empresa, si tenim en compte que quan escriu aquesta carta encara vivia l’avi Rusiñol a qui hi havia de succeir com a director de la fàbrica tèxtil familiar.
El segon autoretrat és un dibuix a llapis i carbonet sobre paper. Rusiñol hi apareix de perfil, en una posició molt relaxada, assegut, el braç esquerre recolzat sobre el respatller de la cadira. El cos està lleugerament esbossat, en contrast amb el cap que està molt més dibuixat i acabat. Al cap duu una boina amb visera que cobreix el cabell tallat molt curt. Les galtes i patilles estan ben rasurades, però llueix barba i bigoti que cobreixen des de la barbeta fins al nas. Està fumant amb una elegant pipa molt fina de cany llarg. Fumador empedernit com era, el tabac serà el seu vici més preuat. Aquí els llavis sostenen una pipa molt a la moda, fina de cany llarg. Rusiñol mai es va despendre d’aquest autoretrat que hem vist a casa d’un dels seus descendents. Forma part d’una col·lecció de vint retrats que va dibuixar a Sitges i que coneixem per haver-los publicat a l’Almanach de L’Esquella de la Torratxa l’any 1893 aplegats sota el títol “Un Cassino de Fora”, que no era altre que el Casino Prado Suburense de Sitges. El text que acompanya el mostrari de socis del casino especifica que eren dibuixos “agafats del raig, sense triar, sinó tal com se presenten” en al·lusió a la rapidesa en què varen ser fets. Cada dibuix portava un peu, que en clau venia a donar pistes per identificar el retratat. El de Rusiñol, que el 1893 feia poc temps que freqüentava el Casino, portava el títol “Un que parla y no es de la Junta”.
El tercer autoretrat el va fer a París l’any 1894. És un quadre a l’oli que es troba al Museu Nacional d’Art de Catalunya, i representa un interior del pis que Rusiñol va ocupar al número 53 del Quai d’Orsay de París. En primer terme hi trobem Stéphanie Nantas, que era una amiga del compositor Eric Satie, i va posar com a model per a Rusiñol en altres quadres d’aquesta època. Aquí va vestida de rigorós color negre, asseguda de perfil davant d’una llar de foc sobre la qual hi ha un gran mirall on la model es veu reflectida, així com Rusiñol que l’està pintant. En aquest cas Rusiñol no és el protagonista principal del quadre, sinó només un reflex, una mera anècdota del mateix. El tema no era nou, i sembla que Rusiñol es va inspirar en dos quadres dels pintors que admirava. D’una banda l’obra de l’americà James McNeil Whistler Arranjament en gris i negre o el Retrat de la mare de l’artista que l’Estat francès havia adquirit el 1891 pel Museu de Luxemburg (París) on Rusiñol possiblement el va veure. L’altre ens remet a Las Meninas de Velázquez, on s’amirallen al fons d’aquest quadre les figures del rei Felip IV i la seva esposa Mariana d’Àustria. A Retrat de dona o Figura femenina, títols amb què es coneix aquesta obra de Rusiñol, el que veiem no és l’autoretrat de Rusiñol sinó el seu reflexe al mirall que nosaltres veiem com observadors i espectadors del seu ofici de pintor mentre realitza el retrat de la model. El 1933, dos anys després de la mort de Rusiñol, aquest quadre, que era propietat del crític d’art Carles Sunyer, va estar exposat a les Galeries Laietanes de Barcelona al 1er Saló Mirador amb el títol Desconeguda, però aquest no era el seu títol original, el qual desconeixem, com també desconeixem si mai abans el va exposar al públic.
Deduïm de l’escàs nombre d’autoretrats de Rusiñol que existeixen que el pintor devia tenir poca disposició per retratar-se. Suposem perquè devia considerar l’autoretrat com una demostració d’auto vanitat i va estimar més ser retratat per altres que per ell mateix. Per altra banda, la imatge de Rusiñol ens és coneguda no tan sols pels retrats d’altres artistes, i n’és un exemple el magnífic retrat de Rusiñol en marbre de Joan Borrell Nicolau que està exposat al Museu del Modernisme, sinó per les nombroses fotografies que ens han arribat d’ell. Rusiñol ha estat, sens dubte, l’artista català més retratat de la seva generació.
