El pintor de jardins
Josep de C. Laplana
Quan un periodista madrileny va entrevistar Rusiñol a les acaballes de la seva vida, li va preguntar: “¿Por qué ha pintado usted con preferencia jardines?” L’artista li va respondre: “Porque con los jardines tuve mi primer éxito en París, y luego, por haber sentido esta modalidad más que las otras.” Aquesta vegada Rusiñol era absolutament sincer.
Va ser Maurice Maeterlinck qui va obrir-li els ulls del cor a la bellesa mòrbida del jardí romàntic de l’obra de teatre La intrusa. Rusiñol en va ser el realitzador i director d’escena el 10 de setembre de 1893, durant la seva estrena a Sitges. Era el plat fort de la vetllada simbolista que ha estat comptada com la Segona Festa Modernista de Sitges.
Mogut per aquest sentiment estètic, Rusiñol degué pintar per primera vegada el jardí de Can Falç, de Sitges, amb la seva glorieta de xiprers i amb el brollador i els teixos retallats. Fixem-nos que era l’any 1894, a la primeria de l’època de Sitges, quan Rusiñol es trobava en plena creativitat “modernista”.
Immediatament lligat amb aquest primer episodi, en ve un altre que té com a escenari el camí que va de Florència a Fiesole, a l’abril del mateix any 1894. Rusiñol anava acompanyat d’Ignacio Zuloaga, que prenia notes en el seu quadern per il·lustrar l’escrit de Rusiñol a La Vanguardia titulat “El monte de los cipreses”. Aquesta vegada el pintor va quedar corprès de la bellesa dels jardins senyorials de les diverses vil·les, que contemplava encuriosit i admirat. Aquella impressió estètica li va quedar gravada a la ment i la va descriure en aquests termes:
Eran una mezcla de jardín, sintiendo abandono y cuidado al mismo tiempo […] Los cipreses empezaban a dorarse […] lilianas en cascada, pendiendo, desmayadas, desbordando de parques repletos de intrincadas espesuras y troncos de almendros tapizando el torrente de flores blancas y rosadas. De vez en cuando, por una verja abierta en el camino, veíamos un paseo de cipreses, altos y unidos, formando espesas murallas con sus largas líneas de sombra dibujadas en el suelo por el sol […] paseos desiertos ocultando allá en el fondo alguna villa […] alguna estatua de mármol bañándose en surtidores, delfines escupiendo agua, caballos marinos nadando entre musgos y lirios, sirenas teñidas con tonos ocre, con manchas negruzcas y con pátina de abandono.
En aquest text podem trobar ja el germen d’allò que seran més tard els Jardins d’Espanya del nostre autor.
Rusiñol va començar a pintar jardins a Granada, a la tardor del 1895. Eren jardins enclaustrats en l’arquitectura nassarita de l’Alhambra o del Generalife, on l’aigua juga un paper important, i jardins romàntics amb xiprers i amb teixos retallats i glorietes d’arquitectura de formes arabesques, de vegades amb alguna figura. Rusiñol va exposar aquests quadres al Saló del Camp de Mart de París, al maig del 1896, i els va donar primerament el nom genèric de Jardins arabes de Grenade. En aquesta mateixa exposició, però, entre els jardins de Granada n’hi havia un de Sitges que figurava amb el suggerent títol de Jardin du Pirate. No es pot dir amb total exactitud que els Jardins d’Espanya de Rusiñol nasquessin a Granada, ja que el jardí de Can Falç de Sitges també té quelcom a veure amb aquesta primera sèrie, i tampoc no deixa de ser un jardí el del claustre de la catedral de Tarragona, que Rusiñol va pintar al juny del 1894.
En presentar a París aquesta primera sèrie de jardins, Rusiñol es va adonar que hi havia una nova i millor receptivitat de la seva pintura. Les notes de premsa no eren tan curtes ni tan estereotipades com abans; en el fons, els francesos prefereixen que els espanyols facin pintura espanyola i que els deixin, a ells, la francesa. L’èxit de Rusiñol va quedar manifest quan el director de Belles Arts li va comprar un d’aquests jardins.
Entre l’agost i el setembre del 1896, Rusiñol va fer estada a Montserrat i va pintar-ne també el jardí amb un passeig místic de xiprers i una dona romàntica vestida de negre, amb la mirada perduda i un llibre de poemes a la mà. Era un emblema de la nova sensibilitat simbolista que s’estava obrint pas en l’ànima de Rusiñol i que deixava endarrere el naturalisme modernista.
Per aquestes dates, concretament a Montserrat, Rusiñol va aprofitar les estones que no pintava per escriure el seu llibret Oracions, on en trobem una de dedicada als jardins abandonats. És aquesta la segona vegada que l’autor posa per escrit els sentiments que animen el seus quadres de jardins. La literatura i la pintura es compenetren i s’expliquen mútuament. L’autor parla de “l’aroma de ruïnes […] del perfum de voluptuositat perduda, de seda despintada, de saba esmortuïda pel vent de l’abandono; dels brolladors eixuts, amb la gleva assecada; de les amples escalinates amb les lloses mogudes per l’empremta de l’herba creixent entre les juntures dels balustres trencats; de les blanques estàtues de marbre, daurades de la pàtina del sol i ombrejades dels petons freds de la lluna en destil·la l’enyorament de la riquesa passada i la gran tristor de la gran caiguda […] les glorietes de murtra i balsàmic xiprer, desmaiades avui, i abans espesses i ombrívoles com nius verds d’enamorats”.
Al setembre del 1897, Rusiñol va tornar a Tarragona per pintar els claustres de la catedral i les dues vistes de l’antiga pedrera romana. L’artista, però, sabia molt bé que els jardins que de veritat interessaven a París eren els de Granada. I allà se’n va anar al desembre del 1897.
Aquesta vegada l’estada a Granada va ser més llarga que l’anterior. A mitjan maig del 1898 l’autor va exposar públicament a la ciutat andalusa el producte del seu treball: dinou quadres i trenta-dos dibuixos i notes. Els llocs que va pintar Rusiñol són el Generalife, l’hort del duc de Gor, la caseria de La Bailarina, el passeig de San Sebastián i, sobretot, el palau de Víznar (dos interiors i tres exteriors). Precisament la visita a aquest palau li va donar argument i ambientació per a una obreta teatral seva que porta el títol emblemàtic d’El jardí abandonat.
Uns mesos més tard, ja durant l’estiu, detectem la presència de Rusiñol pintant a La Granja de San Ildefonso i a Aranjuez. L’ànim de Rusiñol encara no estava preparat per sintonitzar amb aquests jardins, que trobava massa emfàtics i versallescs.
A Rusiñol li van sobrevenir greus problemes de salut: va haver de ser internat en un hospital prop de París per desintoxicar-se de la seva addicció a la morfina. Se n’hi va anar amb els quadres dels jardins sota el braç. Mentre solucionava els seus problemes a l’hospital, tenia els quadres dipositats a casa d’Isaac Albéniz. Allà els va veure Maurice Lobre, que es va afanyar a escriure al malalt:
Quel endroit merveilleux, bon Dieu! Je n‘ai rien vu de plus grandiosement émouvant. Tu es sûr d’un succès. Il y a des effets de soleil exquis, des terrains rouges avec des ombres mauves ou bleues, et des arbres cuits par le soleil couchant; il y a aussi un petit tableau d’hiver, une allée avec de jolies arbres au fond, gris, d’autres sans feuilles au premier plan, au fond à gauche, une grande construction, un clocher au desous, à droite la terre brune d’une colline au loin. Ce tableau pourrait être de Pissarro d’il y a 20 anys, ou même de Corot quand il était en Italie. Il y en a qui sont moins bien de peinture, un peu secs, petits, mais le charme y est toujours […] Je suis tout hereux de pouvoir te dire bien sincèrement combien j’ai été enthousiasmé de ton oeuvre qui est de tous points remarcable. Bravo!
A Rusiñol no li va ser difícil trobar la galeria adient per exposar finalment la seva primera col·lecció de Jardins d’Espanya. Tots els camins el van portar a la prestigiosa Sala de Siegfried Bing, especialitzada en pintura simbolista i nabí. El nom oficial de la sala era L’Art Nouveau, i el de l’exposició, Les Jardins d’Espagne. Integraven la mostra vint-i-cinc jardins de Granada, un d’Aranjuez, un altre de La Granja, dos de Sitges, dos de Tarragona i un del Laberint d’Horta; en total, trenta-dos quadres. El cronista de La Veu de Catalunya destacat a París feia constar en el seu llarg reportatge: “L’efecte que la exposició ha produhit a Paris ha sigut el d’una cosa seria. S’han ocupat d’ella ‘ls principals diaris y ha sigut visitada per tots els artistes. Davant d’aquell rengle de quadros cada un ha dit la seva segons ha sentit, pero las opinions han estat totes d’acort en el punt de creure que’s tracta d’una manifestació d’un art nobilíssim y d’un temperament sensible y bell com n’hi ha poquissims.”
Va cridar l’atenció, primerament, que aquells quadres no reproduïssin les típiques vistes que solen pintar els artistes viatgers. Rusiñol oferia una panoràmica inusitada d’una Espanya misteriosa, esllanguida, quieta, que portava la marca de l’autenticitat. Un altre punt que saltava a la vista era l’homogeneïtat de tots aquells quadres, que en mans d’un altre pintor que no fos poeta cansaria per la seva monotonia. Tanmateix, Rusiñol sap dir sempre el mateix i de la mateixa manera, suscitant en l’espectador una sèrie d’emocions concordants, que avancen en la mateixa direcció. I, finalment, ningú no sap com etiquetar la pintura de Rusiñol, que no s’acomoda a cap escola ni a cap tendència classificada; li diuen colorista i tothom pondera la seva habilitat i mestria tècnica. També la premsa estrangera especialitzada es va ocupar d’aquesta exposició, en què l’art de Rusiñol apareixia davant del món com una revelació d’una Espanya inèdita: “In every one of his works, M. Rusiñol deals lovingly with those scenes which revive the old heroic or mystic spirit of the various ages that give birth to these beautiful décors. Like the true artist he is, M. Rusiñol invests everything with its own special character, taking as much care over the ‘expression’ of a tree, or a piece of architecture, or a fountain, or a walk, as though he were a portrait-painter endeavouring to give life to the human features.”
Al novembre del 1900, mentre l’autor es trobava convalescent d’una intervenció quirúrgica a vida o mort, la primera col·lecció de Jardins d’Espanya es va exposar a la Sala Parés i tothom en va quedar estupefacte. Els crítics d’art van ponderar la bellesa d’una tristesa sumptuosa, del repòs, del silenci, del misteri que amagava cada jardí. Amb tot, la crítica més extensa, i també la més càustica, va ser la que en va fer Raimon Casellas, que havia estat amic íntim i també mentor artístic de Rusiñol fins a aquell moment. Acusa l’autor d’haver traït aquella pintura democràtica i naturalista de l’època que pintava terrenys vagues de banlieu, l’època de Montmartre i, àdhuc, l’època dels humils patis sitgetans. En pintar jardins aristocràtics s’ha operat un canvi radical en el seu cervell:
S’ha evaporat l’originari esperit de l’autor, perdent-se tot aquell agredolç, aquell deix de sentiment barrejat amb ironia, que constituïa el seu caràcter predominant […] aquells ayres especialíssims d’humorisme, que són el fons psicològich, l’ànima mateixa den Rusiñol […] Aquests Jardins d’Espanya són quadres d’història […] o bé paisatges històrics, si la primera denominació fa massa horror a n’en Rusiñol […] El jardí és la major deformació que’l capritxo del home pot haver infligit a la Naturalesa, fins a convertirla en la “gran Desfigurada” den Ruskin …] De la barraca al palau […] veusaqui el salt qu’ha fet en Rusiñol, impulsat com per un desig vivíssim de magnificar, d’ennoblir […] diguem el verb propi: d’idealisar tant els seus quadros pintats com els seus escrits, quadros escrits.
Rusiñol es va adonar que el tema dels jardins d’Espanya no solament havia caigut molt bé en els cercles artístics de París, sinó que lligava perfectament amb el simbolisme internacional de La Libre Esthétique de Brussel·les. Precisament al cercle del Café Weber va conèixer Octave Maus, que n’era el fundador.
El 1903 Rusiñol va publicar amb luxe un àlbum titulat precisament Jardins d’Espanya, amb una quarantena de fotogravats que reproduïen quadres seus. L’obra contenia, a manera d’introducció, vuit poemes d’artistes catalans i mallorquins famosos que intentaven transmetre amb la paraula poètica les sensacions estètiques característiques de la pintura de Rusiñol. El petit poema de Joan Alcover titulat “La relíquia”, considerat com un dels millors exemples de la lírica catalana, comença així:
Faune mutilat
brollador eixut,
jardí desolat
de ma joventut.
Alcover simula que ha tornat al jardí de la seva infantesa feliç i constata, a través dels elements del jardí, les ferides que el temps li ha anat imprimint amb el seu pas.
No solament amb la publicació d’aquest àlbum, sinó sobretot amb la ininterrompuda concurrència a les exposicions nacionals de Madrid i amb l’assistència a les tertúlies literàries, va aconseguir que els principals homes de les lletres espanyoles s’hi fixessin i l’associessin amb el seu tema predilecte, els jardins d’Espanya. El 1904 Juan Ramón Jiménez (1882-1958) va publicar un llibre de poesies dividit en tres parts: Jardines galantes, Jardines místicos i Jardines dolientes, títols eminentment rusiñolians. Cadascuna d’aquestes parts anava precedida d’una pausa musical, igual com havia fet Rusiñol en el seu llibre Oracions. Rusiñol i el poeta de Moguer es devien conèixer per mitjà de Gregorio Martínez Sierra, que era amic d’ambdós.
Juan Ramón Jiménez va compondre un bell poema, difícil de trobar en les antologies, en honor de Rusiñol. Té com a títol “A Santiago Rusiñol. Por cierta rosa” i comença així:
Mira maestro, este solitario paraje
quieto y hondo, tan dulce de luz y de verduras
como aquellos de paz, de ternura, de encaje,
en que tu corazón soñara los colores.
Efectivament, Juan Ramón Jiménez reflecteix el jardí rusiñolià, sense figures, amb llum de capvespre, amb una balma que regalima aigua, amb un brollador i amb un viarany ombrívol, però el centre d’atenció és una rosa (que personifica la feminitat ja pròxima de la nit), mentre canta un rossinyol (que personifica el pintor Rusiñol).
És esplèndid el poema que l’any 1912 el jove Ramón Pérez de Ayala (1881-1962) va dedicar a Rusiñol. Es titula “Jardines. Modos del alma” i comença així:
El hombre no es su traza corporal,
Ni es su palabra volandera,
Ni lo que haya bien o haya hecho mal,
Ni nada externo y por de fuera.
El jardí és el paradigma de la interioritat del subjecte, tancat en la solitud i en el silenci de la seva setena estança; més enllà del bé i del mal, l’home és un ésser efímer: “Este es el hombre, sombra caediza…” El poema recorre els símbols jardinistes de Rusiñol: l’estany, el xiprer, l’estàtua mutilada i la molsa.
També Ramón Gómez de la Serna (1888-1963) va perfilar una bella semblança de Rusiñol caracteritzat com a pintor de jardins: “Como quien ha buscado un claustro, como trapense de jardines con cipreses, como si se fumase en la pipa las hojas caídas que los jardineros queman como sahumerio del otoño, Rusiñol pintaba jardines y jardines, y alguna vez una especie de capilla blanca en el fondo o algún arco como pura rogativa de arco iris, de primaveras de sol.”
El 1912 Azorín (1873-1967) va publicar l’article “Jardines de Castilla”, tots ells abandonats, solitaris, tristos i solemnes com els de Rusiñol. Per a res no hi esmenta el nostre pintor, però el té in mente constantment. On l’esmenta expressament (“¡Oh Santiago Rusiñol, dilecto amigo!”) és en l’escrit “Jardín junto a la vía”, dedicat expressament a l’artista. Azorín hi descriu un jardí castellà abandonat, que té per fons un palau amb les finestres tancades i els vidres trencats; passant-hi en tren, l’ha vist diverses vegades i indefectiblement ha pensat en el bell quadre que en podria fer Rusiñol. “Ninguno de vuestros espléndidos jardines tan triste, tan de nuestro pueblo castellano, como éste jardín […] todo reposo, todo silencio, todo muerte, junto a cuyas tapias pasa vertiginosa y febril la vida [el tren]”.
Deixem de costat la influència dels Jardins d’Espanya de Rusiñol en la literatura hispànica, per constatar la seva incidència en la música. Cal que el públic sàpiga que Noches en los jardines de España, de Manuel de Falla (1876-1946), té com a rerefons tota la poètica jardinera de Rusiñol, amb la qual Falla va connectar a París, a Barcelona, a Madrid i a Granada. Entre Falla i Rusiñol hi ha tota una xarxa d’amics comuns: el mestre Felip Pedrell (1841-1922), Ricard Viñes, Albéniz, etc. Quan Manuel de Falla va estrenar a Barcelona El amor brujo, el 1915, Rusiñol va oferir el seu Cau Ferrat de Sitges al gran músic perquè pogués treballar-hi tranquil·lament. Falla va acceptar de bon grat la proposta i durant dos mesos —maig i juny del 1915— es va tancar al Cau Ferrat de Sitges. Allà, a l’ombra dels quadres i de les obres artístiques de Rusiñol, la cèlebre suite per a piano i orquestra Noches en los jardines de España va rebre la seva forma definitiva. Aquesta coincidència no deixa de ser significativa. En la ment col·lectiva, tant a Catalunya com a la resta d’Espanya, la idea dels jardins romàntics indefectiblement va unida a la persona de Rusiñol: fins a aquest punt s’havia identificat l’autor amb la seva obra.
